Plagues De La Fusta ( Insectes Xilòfags)

Tèrmits ( Isòpters )

Els tèrmits són, amb les formigues i les abelles, l’únic grup d’insectes que mostren una organització social en les seves comunitats. Els tèrmits (Insecta, Isoptera) són, conjuntament amb els Himenòpters (formigues i abelles), , l’únic grup d’insectes que mostren una organització social en les seves comunitats. Aquesta organització social determina que els tèrmits presentin una biologia complexa i fascinant (gran varietat d’estructures i processos fisiològics, relacions simbiòtiques amb microorganismes, comportament social, diferenciació i regulació de castes, etc.). D’igual manera, l’estructura social de les seves comunitats juntament amb l’hàbitat que ocupen i l’explosió d’uns nous recursos (fusta) sense una gran competència, possibilita que aquest grup d’insectes presentin un alt potencial biològic.

BIOLOGIA I ORGANITZACIÓ SOCIAL DE LES COMUNITATS

Les comunitats de tèrmits viuen en nius (termiters) formats per quatre tipus morfològics d’individus (castes). els reproductors primaris, els reproductors suplementaris, els soldats i les obreres. Una colònia de tèrmits està formada per la parella reial, alguns reproductors suplementaris, un gran nombre d’obreres i soldats i els individus immadurs en vàries fases de desenvolupament (nimfes). Les nimfes que surten de l’ou són equipolents, i la casta a la qual pertanyen ve determinada per factors socials i ambientals.

El reproductors primaris.

Són els individus amb ales amb un sistema reproductor completament desenvolupar, són més foscos que la resta de castes ja que el seu tegument s’ha endurit més. Quan les condicions ambientals siguin les adequades, els nous individus amb ales que es produeixen a la colònia deixaran el niu, formant eixamenades, per a dispersar-se i formar noves parelles reproductores. Els reproductors primaris són els responsables de la creació de la colònia, fet que implica un conjunt complex de comportaments exclusiu d’aquesta casta. La parella reial controla l’estructura social de la comunitat mitjançant feromones que inhibeixen la formació de nous reproductors suplementaris, soldats o obreres.

El reproductors suplementaris.

Són individus amb ales reduïdes o sense ales, amb el tegument no tan endurit ni pigmentat com els reproductors primaris. La aparició a la societat té lloc únicament quan la població d’obreres i soldats és molt elevada. Es transformen en reproductors primaris si cap d’aquests ha de ser substituït o perquè alguna part de la colònia s’hagi quedat aïllada de la influencia de la parella reial.

Els soldats.

Encarregats de la defensa de la colònia. Tenen un cap força pigmentat i esclerotitzat amb unes mandíbules grosses. Els soldats depenen de les obreres per a la seva alimentació i no tenen un sistema reproductor desenvolupat.

Les obreres.

Són individus estèrils, mascles o femelles, als quals no s’ha desenvolupat l’aparell reproductor. S’assemblen molt a les nimfes, però les obreres traballen per a la colònia i s’encarreguen de la recerca del menjar, tenir cura de la descendència i de la construcció del niu.

Cicle biològic.

Els nous individus amb ales, mascles i femelles, que neixen a la colònia, deixen el termiter volant per a dispersar-se i trobar una parella. La trobada dels individus dels dos sexes és més fàcil gràcies a la presència de feronomes sexuals que faciliten l’aparellament. La parella formada perden les ales i comencen la construcció d’una petita cavitat on es durà a terme la fecundació i la posta d’ous.

Les primeres nimfes que eclosionen dels ous són alimentades per la mare i es transformen en obreres que s’encarreguen de la construcció del termiter definitiu i d’alimentar els pares i les nimfes de les generacions següents. A les primeres fases de la formació del termiter, només es produeixen obreres, i únicament quan el seu nombre és elevat, comencen a produir-se els soldats per a la defensa de la colònia, i finalment els reproductors suplementaris.

Ràpidament la reina deixa de treballar i de nodrir-se, i les obreres passen a encarregar-se de la seva alimentació. Amb aquestes condicions, la reina pot dilatar molt el seu abdomen per poder augmentar la capacitat de producció d’ous, restant immobilitzada juntament amb el mascle a la cambra reial, dedicada exclusivament a la posta d’ous. La formació de les diferents castes ve determinada pels fenomes que desprèn la parella reproductora i son transmeses per cadascun dels membres de la colònia.

El període de desenvolupament dels tèrmits varia en funció de l’espècie de la qual es tracti ( a les castes reproductores és més llarg que a les estèrils), però en general, el temps que passa entre la oviposició i l’aparició de l’adult, és de 4 a 6 mesos.

L’alimentació dels tèrmits es basa en fusta i altres materials vegetals amb cel.lulosa. Tanmateix, els tèrmits no poden digerir la cel.lulosa, i per això necessiten la presència d’uns organismes simbionts en el seu tub digestiu (protozoos) encarregats de la seva degradació, fet que permet que els tèrmits aprofitin els productes resultants.

A l’alimentació dels tèrmits és un factor molt important l’intercanvi d’aliments de boca a boca i d’anus a boca entre els individus de la colònica (Trofalaxia). Mitjançant aquest mètode, les obreres nodreixen tots els individus que no s’alimenten sols (parella reial, soldats i nimfes). L’aliment que s’intercanvien consta bàsicament de saliva, contingut estomacal i secrecions del proctodeo (darrer tram del tub digestiu).

La trofalaxia és molt important a les societats de tèrmits, ja que no només permet un ús eficient dels nutrients mitjançant els seu repartiment per a tota la colònia, sinó que també permet el reconeixement mutu dels membres de la colònia, la comunicació interindividual, la distribució de feromones implicades a la diferenciació de castes, i la transferència, a cadascun dels membres de la colònia, dels protozons simbionts encarregats de la digestió de la cel.lulosa.

Hàbitat.

Els tèrmits poden classificar-se en tres grans categories ecològiques en funció del seu hàbitat i de les costums alimentàries.

• Tèrmits de la fusta humida: Viuen en fustes amb un elevat grau d’humitat com arbres morts, troncs o soques sovint podrits pels fongs. No representen un risc econòmic important, degut principalment a la seva preferència per la fusta podrida o embassada.
• Tèrmits de la fusta seca: Es troben a fustes amb un cert contingut d’humitat (10%). Formen colònies a l’interior de la fusta: mobles, caixes, marcs de quadres i fusteria en general. Els primers símptomes d’infestació de la fusta per aquests tèrmits són els petits pilots de boles fecals que surten per les gal.leries. Aquests tèrmits sols necessiten l’aigua que la fusta pot captar de la humitat ambiental. Construeixen grans gal.leries seguint la veta de la fusta i a través d’aquesta, i malgrat que el desenvolupament de la colònia és força lent, els estralls estructurals que provoquen poden ser greus si es produeix una infestació múltiple de colònies.
• Tèrmits sobterranis: Tenen nius o centres reproductors fixes, que solen trobar-se sota terra, des dels quals les obreres surten a la recerca de l’aliment. Aquests tèrmits necessiten més humitat de la que la fusta els subministra i aquesta aportació necessària d’aigua addicional s’obté principalment del terra, malgrat que també pot obtenir-se de fuites de les canonades de l’aigua, de condensació, etc. Mentre que els tèrmits de fusta humida i fusta seca formen petites colònies confinades exclusivament a la fusta, les colònies de tèrmits subterranis solen ser molt més grans i poden estar formats per un únic centre reproductor o de diverses unitats interconnectades (Policàliques). Degut a les grans dimensions de les poblacions, els estralls ocasionats per aquestes femelles és molt més gros que el dels grups anteriors.

TÈRMITS PRESENTS AL NOSTRE PAÍS.

Hi ha més de 2.200 espècies de tèrmits al món, tanmateix i afortunadament, només un 4% causa problemes al medi urba. Al nostre país només s’hi anomenen quatre espècies de tèrmits: Kalotermes flavicollis(Fam. Kalotermitidae) espècie nadiva de la regió Mediterrània, Kalotermes dispar espècie endèmica de les Illes Canaries, Cryptotermes brevis(Fam. Kalotermitidae) espècie originària del Caribe, del Sud i Centreamèrica que ha estat introduïda per l’home a les Illes Canàries, i Reticulitermes lucífugus(Fam. Rhinotermitidae) espècie nadiva de la zona del Meditarrani. Les tres primeres espècies pertanyen a la categoria ecològica de tèrmits de fusta seca, mentre que R. lucifugus pertany a la categoria ecològica de tèrmits subterranis.

• Kalotermes flavicollis. Es troben a les regions més humides de l’àrea Mediterrània. Viuen en comunitats que oscil.len entre 1000 i 1500 individus. No presenten una casta real d’obreres, les nimfes de les darrers fases realitzen les funcions d’obreres, recollint i distribuint el menjar a la comunitat. El seu termiter consisteix únicament en galeries cavades a la fusta. La reina, que mai presenta l’abdomen hipertrofiat, es troba juntament amb el mascle a una galeria eixamplada, formant així la cambra reial. El seu desenvolupament en condicions naturals és lent i està sotmès a les fluctuacions estacionals, amb l’arribada del temps fred s’atura la posta d’ous, l’alimentació i el creixement. Tan sols dos anys després de crear la colònia, comencen a aparèixer nous individus amb ales. El seu hàbitat natural és a l’interior dels teixits morts o malalts, generalment a prop dels límits amb la fusta sana, de vinyes i arbres diversos (roures, encines, pollancres, figueres, oliveres). Tanmateix, hom coneix aquesta espècie com a causant d’estralls a arbres sans. A més a més, en condicions d’humitat suficient, aquesta espècie pot viure en arbres totalment morts i a la fusta de construcció de les edificacions.
• Kalotermes dispar. Hi ha molt poca informació sobre la biologia d’aquesta espècie endèmica de les Illes Canaries, però a grans trets, la seva biologia coincideix amb la de l’espècie del mateix gènere esmentada abans.
• Cryptotermes brevis. Aquesta espècie és un dels tèrmits que presenten una distribució més àmplia degut a la seva introducció per part de l’home en diversos continents. Al nostre país, C. brevis fou introduïda a les Illes Canàries on s’hi va establir. Potser un dels factors que n’han facilitat la dispersió d’aquest tèrmit és que presenten unes colònies molt petites, rarament excedeixen del 300 individus, i que es troben a la fusta molt seca, fusta de construcció i petit mobiliari, fet que facilita el seu trànsit a través de les nostres mercaderies.
• Reticulitermes lucífugus. Presenta una àmplia distribució per a tota l’àrea Mediterrània i inclou vàries subespecies molt properes. Els nius d’aquesta espècie de tèrmits estan formats per molts milers d’individus. Normalment es localitzen a sota de la soca d’algun arbre vell, malgrat que també poden trobar-se’n sota els pals de fusta de les tanques, sota els pals de telèfon o sota les construccions de fusta. La comunitat està formada per un gran nombre d’obreres, una petita proporció de soldats i una parella de reproductors primaris fundadors o vàries parelles de reproductors suplementaris. Les noves colònies poden formar-se a partir d’una abella d’adults amb alats que donaran lloc al rei i a la reina del futur termiter, o a partir d’una part de la colònia que queda separada del cos principal i produeix els seus propis reproductors secundaris. La sortida dels adults amb ales formant eixamenades, se produeix en dies càlids i solejats entres els mesos d’abril i juny. Les obreres de Reticulitermes poden sortir a la recerca del seu menjar a una distància de més de 30 metros del niu, realitzant túnels subterranis o galeries per l’interior de diversos materials. Tanmateix, quan es troben amb materials durs que no poden perforar (roques, metalls, etc.) poden veure’s forçades a sortir a l’exterior. En aquest cas, construeixen galeries exteriors amb fusta mastegada i materials fecals aglomerats que els protegeixen de l’exterior, podent d’aquesta manera assolir la font d’aliment i tornar al niu amb el material recollit. Malgrat que els tèrmits subterranis solen nodrir-se de fusta seca d’arbres morts i de fusta en construcció, hi ha cops que també poden alimentar-se de teixits vegetals vius, poden provocar la mort de vàries espècies d’arbres.

ESTRALLS PROVOCATS PELS TÈRMITS.

Malgrat que els tèrmits poden ocasionar estralls en cultius (arbres fruiters i, en especial, la vinya), masses forestals i arbres ornamentals, en aquesta secció ens centrarem en els estralls ocasionats a l’àmbit estrictament urbà. Dins d’aquest context, els materials que les termites poden fer malbé en la seva recerca d’aliment són molt variats, no només cal incloure la fusta de l’estructura dels habitatges (vigues, tarimes, panells, marcs de finestres i portes, etc.) i del mobiliari de l’interior, sinó també poden nodrir-se de qualsevol recobriment de fusta o paper de les parets, així com de qualsevol material que tingui cel.lulosa (paper, llibres, cartró, alguns teixits, etc.). Hi ha molts d’altres materials inorgànics que els tèrmits no utilitzen per a la seva alimentació, però que poden malmetre’s. Les fibres sintètiques emprades per a la confecció de molts teixits no són digeribles pels tèrmits, però molts cops catifes i altres teixits fabricats amb aquestes fibres són malmesos per la realització de forats i galeries durant l’exploració de les obreres en la recerca de menjar. Els tubs protectors del cablejat elèctric i telefònic també poden ser travessats per aquests insectes, podent arribar a provocar curt circuits i problemes en les comunicacions telefòniques.

A aquests importants estralls ocasionats per les obreres en la recerca del seu aliment caldrà afegir-hi, en menor mesura, els danys ocasionals que puguin ocasionar els sexuats amb ales durant la seva sortida i formació de les eixamenades. Aquests vols poden interferir l’activitat en centres públics (oficines, escoles, etc.), o fins i tot poden arribar a contaminar aliments i altres productes. Tanmateix, els vols dels sexuats també poden tenir un paper important en el control d’aquest insecte, ja que la seva aparició acostuma a ser per al propietari la primera revelació que el seu immoble està sent atacat per tèrmits, i genera que es realitzin les primeres mesures per assolir-ne el control.